Aquestes diapositives us contextualitzaran en la història del viatge explicada en una altra entrada.
DANSA IRLANDESA
La dansa està molt unida a la música en general, però dins la cultura celta, aquesta connexió és molt important a la zona irlandesa. Per aquest motiu, gairebé sempre veurem la música acompanyada de la típica dansa tradicional irlandesa, la qual està pensada per fer-se en parelles.
En els següents vídeos podem observar uns exemples de la dansa irlandesa més tradicional i de la més actual, on ja hi participen més ballarins. Mireu:
AGRUPACIONS DE MÚSICA CELTA
A partir del vídeo observat a l'activitat anterior, (The Chieftains) podem introduir el concepte d'agrupació musical.
L'origen d'aquesta agrupació és Sean ó Riada. Ell fou un impulsor de la renovació cèltica a inicis dels anys 60. Es va interessar per la cultura musical comú d’Irlanda, Escòcia i Bretanya i va introduir moltes dels elements i instruments celtes dins una agrupació predominantment clàssica la Ceoltóirí Chualann. De les cendres d’aquest grup va sorgir el nucli dels CHIEFTAINS. Aquests varen introduir un so fresc i vigorós amb una agrupació típica de gaita, dos violins, flauta, arpa i bodhrán.
Podem parlar de diverses agrupacions de música celta, des de les més clàssiques a les més actuals, fusionades amb d'altres estils. D'aquestes darreres trobem per exemple The Corrs i Mago de Oz.
JOC 2: Discriminació auditiva d'instruments
Gràcies a aquesta activitat podrem discriminar auditivament cada un dels instruments treballats. Tornem a escoltar els àudios de cada instrument de l'activitat anterior i mentre sona cada un, el grup que l'hagi treballat explora corporalment un moviment per representar-lo. Mentre el següent grup explora el seu moviment, el grup que ja ho hagi fet es retirarà per debatre quin d'entre els moviments realitzats és el més representatiu.
La segona part de l'activitat consistirà en escoltar quatre àudios on hi ha diferents combinacions d'aquests instruments:
Quan el grup identifiqui (sense mirar el vídeo) el so, haurà de fer el seu moviment. Aleshores comprovarem, observant el vídeo, si ho han fet correctament.
JOC 1: Identificació dels instruments i les seves característiques
Aquesta activitat-joc serveix per conèixer millor els instruments escollits de la música celta (whistle, gaita, bodhran, fiddle i arpa) i identificar-ne les seves parts i característiques principals. Parlarem de quina família formen part, com es toquen, de quin material estan fets i quines parts tenen. Aquestes parts es descobriran grupalment amb l'ajuda d'un follet (mestre) que guiarà l'activitat. Per fer-ho agafaran un paquet de targetes amb els noms de les parts de cada instrument i entre tots els col·locaran al lloc corresponent sobre el dibuix.
Finalment, cada grup exposarà el seu instrument a la resta del grup-classe mentre sentim a través d'un àudio com sona l'instrument exposat.
Instruments:
Fiddle (violí)
Whistle
Gaita
Bodhran
Arpa
Finalment, cada grup exposarà el seu instrument a la resta del grup-classe mentre sentim a través d'un àudio com sona l'instrument exposat.
Instruments:
Fiddle (violí)
Whistle
Gaita
Bodhran
Arpa
El viatge musical dels follets celtes
Patrick: Hola nens i nenes!
Em dic Patrick i visc a un dels boscos més verds del món, a Irlanda. Com ja deveu saber, els follets vivim molts i molts anys però no hem viscut sempre als mateixos poblats.
Us explicaré la meva història.
Jo vaig néixer a Àustria i d’allà ens vam traslladar a Anglaterra amb la meva família. Vivíem en un dels arbres més alts del bosc i érem molt feliços juntament amb els humans de les civilitzacions més properes. Però sabeu que és el que més m’agradava de viure allà? Que el meu avi sempre s’agrupava amb uns amics seus per fer música i ens passàvem hores i hores cantant i ballant. I tocava un instrument tan i tan bonic... era bastant gros i s’inflava molt quan el meu avi bufava. Però... aix, mai m’enrecordo de com es deia!
Druida: No te’n recordes? Com pot ser? Que potser és aquest? I aquest? I aquest?
Patrick: No, no, no... si sí, aquest últim sí!!
Bé, passàvem dies i nits molt entretingudes fins que un bon dia vam començar a veure que els humans del poble deixaven les seves cases i marxaven. Nosaltres no vam entendre el perquè fins que arribaren centenars d’homes armats. El meu avi, que era molt savi, m’explicà que els Romans havien arribat a les nostres terres i que havíem de marxar perquè sinó ens farien mal a nosaltres i a tota la nostra cultura.
Així que férem les maletes i abandonarem el nostre bonic arbre. Els dies següents van ser una mica durs fins que, després de caminar durant molts dies arribarem a l’actual Bretanya. La gent i els follets d’allà eren molt simpàtics i molt musicals i vaig tenir la sort de conèixer un follet que es deia Paul.
Paul: Sí! A mi també em va fer molta il•lusió conèixer en Patrick perquè li agradava tant la música com a mi. El meu instrument és un dels més bonics i es diu.... ai, com es diu?
Druida: Que potser és aquest? I aquest? Ai, ai, ai....
Paul: SÍ, AQUEST!
Doncs allà a la Bretanya passàrem uns dies fantàstics però igual que ens havia passat a Àustria, vam haver de tornar a marxar. Sí nens i nenes... els Romans tornaven a ser als nostres boscos.
Fugint d’aquests, les nostres famílies, en Paul i jo vam agafar tot el que teníem i ens dirigírem cap al mar. Havíem de creuar pel Canal de la Manxa per poder arribar a Gales.
Paul:Vam haver de nedar molt! Però finalment vam arribar i, carai. Va ser arribar al port que ja sentíem música. Aquesta provenia d’uns locals d’humans i hi havia molta gent rient, bevent i fent molta fressa. Però dintre d’aquesta fressa vam poder escoltar una melodia molt divertida que, increïblement, estava tocant un fullet molt menut! Oi Charlie?
Charlie: I tant, quin riure! Feieu una cara de cansats... però de seguida que em vau veure us vau posar a ballar amb la resta de follets.
Patrick: I com es deia aquell instrument tan bonic que tu tocaves?
Charlie: Ui.... és que té un nom molt difícil eh... encara no l’he après.
Druida: Que és aquest instrument potser?
Charlie: SÍ!
Oh però... tant que rèiem aquella nit quan vau arribar i tan poc que va durar. Recordeu que l’endemà de la vostra arribada ja estaven desembarcant els Romans a les nostres platges?
Sort en vam tenir dels meus cosins irlandesos!
Em vaig posar en contacte amb la Sophie, la meva cosina gran, una folleta molt maca, i ens va oferir casa seva perquè sabia això dels romans.
Aquesta vegada en Patrick i en Paul no tingueren temps ni de desfer les maletes! Així que vam marxar molt ràpid cap a Irlanda, amb l’ajuda d’un vaixell molt gran.
Dos dies més tard ja érem allà. I que verd i bonic era Irlanda! els follets d’allà semblaven una mica més seriosos però...
Paul: Com que seriosos????
Charlie: Bé, la Sophie i els seus germans, gens ni mica!
Paul: Ahhhhh.... gens gens! És taaan bonica....
Charlie: mireu nens i nenes, resulta que a la meva cosina i a tota la seva família els agrada molt ballar i fer música. A casa seva tenen molts instruments però n’hi ha dos en concret, molt i molt bonics.
Druida: Segur que no t’enrecordes de com es diuen, oi? ui aquests follets... quina memòria!! Que potser era aquest? I aquest??
Charlie: Aquest no, aquest tampoc... sí, aquest sí! Ah mira, i aquest i aquell altre! Oh que bé, sí que són aquests ! (apareixen imatges del violí i arpa irlandesa)
Paul: carai! Sí que en fan de música a casa de la teva cosina irlandesa!
Doncs sí... allà a Irlanda va resultar que encara coneixien més instruments que en Paul, en Charlie i jo. Sovint trobàvem colles d’amics, pels carrers, que tocaven i ballaven. I ens feia taaanta enveja! Ara ja no patíem pels romans perquè sabíem que no arribaríem mai a Irlanda, només ens preocupava una cosa... excepte en Charlie, la resta no sabíem tocar els instruments que tant ens agradaven!
Ja sabeu que a nosaltres ens encanta la música i desitjaríem saber tocar aquests instruments. Però és clar, per poder tocar bé un instrument no l’hauríem de conèixer una mica primer? Ni tan sols recordàvem els noms!! Quina memòria...
Per què no ens ajudeu una mica a descobrir les característiques més importants d’aquests instruments? Potser d’aquesta manera aconseguirem muntar un bon grup!
Em dic Patrick i visc a un dels boscos més verds del món, a Irlanda. Com ja deveu saber, els follets vivim molts i molts anys però no hem viscut sempre als mateixos poblats.
Us explicaré la meva història.
Jo vaig néixer a Àustria i d’allà ens vam traslladar a Anglaterra amb la meva família. Vivíem en un dels arbres més alts del bosc i érem molt feliços juntament amb els humans de les civilitzacions més properes. Però sabeu que és el que més m’agradava de viure allà? Que el meu avi sempre s’agrupava amb uns amics seus per fer música i ens passàvem hores i hores cantant i ballant. I tocava un instrument tan i tan bonic... era bastant gros i s’inflava molt quan el meu avi bufava. Però... aix, mai m’enrecordo de com es deia!
Druida: No te’n recordes? Com pot ser? Que potser és aquest? I aquest? I aquest?
Patrick: No, no, no... si sí, aquest últim sí!!
Bé, passàvem dies i nits molt entretingudes fins que un bon dia vam començar a veure que els humans del poble deixaven les seves cases i marxaven. Nosaltres no vam entendre el perquè fins que arribaren centenars d’homes armats. El meu avi, que era molt savi, m’explicà que els Romans havien arribat a les nostres terres i que havíem de marxar perquè sinó ens farien mal a nosaltres i a tota la nostra cultura.
Així que férem les maletes i abandonarem el nostre bonic arbre. Els dies següents van ser una mica durs fins que, després de caminar durant molts dies arribarem a l’actual Bretanya. La gent i els follets d’allà eren molt simpàtics i molt musicals i vaig tenir la sort de conèixer un follet que es deia Paul.
Paul: Sí! A mi també em va fer molta il•lusió conèixer en Patrick perquè li agradava tant la música com a mi. El meu instrument és un dels més bonics i es diu.... ai, com es diu?
Druida: Que potser és aquest? I aquest? Ai, ai, ai....
Paul: SÍ, AQUEST!
Doncs allà a la Bretanya passàrem uns dies fantàstics però igual que ens havia passat a Àustria, vam haver de tornar a marxar. Sí nens i nenes... els Romans tornaven a ser als nostres boscos.
Fugint d’aquests, les nostres famílies, en Paul i jo vam agafar tot el que teníem i ens dirigírem cap al mar. Havíem de creuar pel Canal de la Manxa per poder arribar a Gales.
Paul:Vam haver de nedar molt! Però finalment vam arribar i, carai. Va ser arribar al port que ja sentíem música. Aquesta provenia d’uns locals d’humans i hi havia molta gent rient, bevent i fent molta fressa. Però dintre d’aquesta fressa vam poder escoltar una melodia molt divertida que, increïblement, estava tocant un fullet molt menut! Oi Charlie?
Charlie: I tant, quin riure! Feieu una cara de cansats... però de seguida que em vau veure us vau posar a ballar amb la resta de follets.
Patrick: I com es deia aquell instrument tan bonic que tu tocaves?
Charlie: Ui.... és que té un nom molt difícil eh... encara no l’he après.
Druida: Que és aquest instrument potser?
Charlie: SÍ!
Oh però... tant que rèiem aquella nit quan vau arribar i tan poc que va durar. Recordeu que l’endemà de la vostra arribada ja estaven desembarcant els Romans a les nostres platges?
Sort en vam tenir dels meus cosins irlandesos!
Em vaig posar en contacte amb la Sophie, la meva cosina gran, una folleta molt maca, i ens va oferir casa seva perquè sabia això dels romans.
Aquesta vegada en Patrick i en Paul no tingueren temps ni de desfer les maletes! Així que vam marxar molt ràpid cap a Irlanda, amb l’ajuda d’un vaixell molt gran.
Dos dies més tard ja érem allà. I que verd i bonic era Irlanda! els follets d’allà semblaven una mica més seriosos però...
Paul: Com que seriosos????
Charlie: Bé, la Sophie i els seus germans, gens ni mica!
Paul: Ahhhhh.... gens gens! És taaan bonica....
Charlie: mireu nens i nenes, resulta que a la meva cosina i a tota la seva família els agrada molt ballar i fer música. A casa seva tenen molts instruments però n’hi ha dos en concret, molt i molt bonics.
Druida: Segur que no t’enrecordes de com es diuen, oi? ui aquests follets... quina memòria!! Que potser era aquest? I aquest??
Charlie: Aquest no, aquest tampoc... sí, aquest sí! Ah mira, i aquest i aquell altre! Oh que bé, sí que són aquests ! (apareixen imatges del violí i arpa irlandesa)
Paul: carai! Sí que en fan de música a casa de la teva cosina irlandesa!
Doncs sí... allà a Irlanda va resultar que encara coneixien més instruments que en Paul, en Charlie i jo. Sovint trobàvem colles d’amics, pels carrers, que tocaven i ballaven. I ens feia taaanta enveja! Ara ja no patíem pels romans perquè sabíem que no arribaríem mai a Irlanda, només ens preocupava una cosa... excepte en Charlie, la resta no sabíem tocar els instruments que tant ens agradaven!
Ja sabeu que a nosaltres ens encanta la música i desitjaríem saber tocar aquests instruments. Però és clar, per poder tocar bé un instrument no l’hauríem de conèixer una mica primer? Ni tan sols recordàvem els noms!! Quina memòria...
Per què no ens ajudeu una mica a descobrir les característiques més importants d’aquests instruments? Potser d’aquesta manera aconseguirem muntar un bon grup!
Com crear "un guant de gemecs"
Descripció: El guant de gemecs és un instrument similar al sac de gemecs (o conegut també amb el nom de xeremia, coixinera, gaita...), però en aquest cas, reciclat. Aquest instrument consta d’un guant que s’infla amb el bufador (bolígraf de la marca Bic), i dos bordons (2 canyes de plàstic), i un grall (canya de plàstic amb els forats, com la flauta de bar).
Material necessari:
Un guant de làtex, de cuina, per rentar plats de la mida més gran.
Quatre o cinc canyes de plàstic i a poder ser de diferents gruixos i mides.
Cinta aïllant.
1 tub llarg -20 cm- de PVC de 16 mm.
Un bolígraf de la marca Bic (o de forma similar).
Una ampolla de plàstic gruixuda (o un tupperware rodó gruixut).
Tisores.
Un cúter.
Unes tisoretes o bé un soldador o punxó calent, o bé un llumí o un escuradents i un encenedor.
Una llima.
Un palet de fusta de la mida de la canya de plàstic (d’uns 15cm, dependrà de la canya).
Temps estimat: 1 hora.
Procés d’elaboració:
- Primer pas: Tallem el cul de l’ampolla de plàstic a uns 7 cm.
- Segon pas: Tallem els tres tubs de PVC. Dos els retallarem a 6 cm i l’altra a 4 cm.
- Tercer pas: Posem el guant de làtex per fora de l’ampolla de plàstic i cobrirem el guant amb força cinta aïllant de manera que quedi ben enganxat evitant qualsevol fuita d’aire.
- Quart pas: Retallem la punta dels tres dits del guant (dit petit, mig i polze). El forat no ha de ser massa gran.
- Cinquè pas: Encintem els tubs de PVC als forats que hem fet dels dits del guant, deixant que sobresurtin uns 2cm. Hem de vigilar que no ens quedin fuites d’aire. El de 4cm el posarem al dit gros.
- Sisè pas: Agafem el bolígraf Bic i n’hi traiem la mina. Encintarem començant per la punta, fins arribar al gruix que busquem de manera que encaixi a l’interior del tub de PVC.
- Setè pas: Farem el mateix amb les dues canyes, però encintant just al punt quan s’acaba l’arrugat de la canya. Amb el dit mig, començarem a encintar la canya retallant el corrugat.
- Vuitè pas: Xafem la punta de la canya amb el dit índex i polze i en tallem els dos costats amb el cúter o les tisores. Després la llimem lleugerament per la punta.
- Novè pas: Agafem una de les canyes que hem encintat i n’hi farem els forats. Bufarem per comprovar que sona. Si no ens sona, tancarem la punta amb els dits, escalfant-la també i tornarem a bufar. Comprovarem que sona la nota fonamental que estem buscant, i si no la trobem, tallarem la canya de plàstic fins a trobar-la per la punta. Caldrà que tinguem en compte que la canya fa uns 20 cm de llargada, i que cada nota ocupa uns 2.5cm (no ens passem al retallar!).
- Desè pas: Començarem a fer els forats de la canya de baix a dalt. Per això caldrà seguir les pautes d’elaboració de la Flauta de Bar. Començarem fent un forat petit, i comprovarem l’afinació amb l’ajut d’un diapasó o afinador, i l’anirem obrint per tal de trobar la nota desitjada.
- Onzè pas: A l’extrem de la canya del dit mig, n’hi afegirem d’altres ajustant-les entre elles (posar-ne una dins de l’altra). Bufant per l’extrem, en comprovarem l’afinació. Com més llarg sigui, més greu sonarà. Com més curta, més aguda.
- Dotzè pas: Reforçarem la canya que fa de flauta posant un palet de fusta al costat, enganxant-la amb cel•lo.
Tocar el Guant de Gemecs: Caldrà saber que abans de començar-lo a tocar, cal pressionar les puntes de totes les canyes per tancar-les. Ens col•loquem el guant a sota del braç esquerra, ens col•loquem el bolígraf Bic a la boca i comencem a bufar de manera que el guant s’ompli d’aire. El guant, ha de quedar ben subjectat a sota el braç, per tal de que puguem fer pressió i regular l’aire.
Material necessari:
Un guant de làtex, de cuina, per rentar plats de la mida més gran.
Quatre o cinc canyes de plàstic i a poder ser de diferents gruixos i mides.
Cinta aïllant.
1 tub llarg -20 cm- de PVC de 16 mm.
Un bolígraf de la marca Bic (o de forma similar).
Una ampolla de plàstic gruixuda (o un tupperware rodó gruixut).
Tisores.
Un cúter.
Unes tisoretes o bé un soldador o punxó calent, o bé un llumí o un escuradents i un encenedor.
Una llima.
Un palet de fusta de la mida de la canya de plàstic (d’uns 15cm, dependrà de la canya).
Temps estimat: 1 hora.
Procés d’elaboració:
- Primer pas: Tallem el cul de l’ampolla de plàstic a uns 7 cm.
- Segon pas: Tallem els tres tubs de PVC. Dos els retallarem a 6 cm i l’altra a 4 cm.
- Tercer pas: Posem el guant de làtex per fora de l’ampolla de plàstic i cobrirem el guant amb força cinta aïllant de manera que quedi ben enganxat evitant qualsevol fuita d’aire.
- Quart pas: Retallem la punta dels tres dits del guant (dit petit, mig i polze). El forat no ha de ser massa gran.
- Cinquè pas: Encintem els tubs de PVC als forats que hem fet dels dits del guant, deixant que sobresurtin uns 2cm. Hem de vigilar que no ens quedin fuites d’aire. El de 4cm el posarem al dit gros.
- Sisè pas: Agafem el bolígraf Bic i n’hi traiem la mina. Encintarem començant per la punta, fins arribar al gruix que busquem de manera que encaixi a l’interior del tub de PVC.
- Setè pas: Farem el mateix amb les dues canyes, però encintant just al punt quan s’acaba l’arrugat de la canya. Amb el dit mig, començarem a encintar la canya retallant el corrugat.
- Vuitè pas: Xafem la punta de la canya amb el dit índex i polze i en tallem els dos costats amb el cúter o les tisores. Després la llimem lleugerament per la punta.
- Novè pas: Agafem una de les canyes que hem encintat i n’hi farem els forats. Bufarem per comprovar que sona. Si no ens sona, tancarem la punta amb els dits, escalfant-la també i tornarem a bufar. Comprovarem que sona la nota fonamental que estem buscant, i si no la trobem, tallarem la canya de plàstic fins a trobar-la per la punta. Caldrà que tinguem en compte que la canya fa uns 20 cm de llargada, i que cada nota ocupa uns 2.5cm (no ens passem al retallar!).
- Desè pas: Començarem a fer els forats de la canya de baix a dalt. Per això caldrà seguir les pautes d’elaboració de la Flauta de Bar. Començarem fent un forat petit, i comprovarem l’afinació amb l’ajut d’un diapasó o afinador, i l’anirem obrint per tal de trobar la nota desitjada.
- Onzè pas: A l’extrem de la canya del dit mig, n’hi afegirem d’altres ajustant-les entre elles (posar-ne una dins de l’altra). Bufant per l’extrem, en comprovarem l’afinació. Com més llarg sigui, més greu sonarà. Com més curta, més aguda.
- Dotzè pas: Reforçarem la canya que fa de flauta posant un palet de fusta al costat, enganxant-la amb cel•lo.
Tocar el Guant de Gemecs: Caldrà saber que abans de començar-lo a tocar, cal pressionar les puntes de totes les canyes per tancar-les. Ens col•loquem el guant a sota del braç esquerra, ens col•loquem el bolígraf Bic a la boca i comencem a bufar de manera que el guant s’ompli d’aire. El guant, ha de quedar ben subjectat a sota el braç, per tal de que puguem fer pressió i regular l’aire.
Instruments música celta
La gaita va aparèixer cap al segle XVIII La gaita irlandesa és un instrument de vent que porta sonant a Irlanda des de fa uns quatre-cents anys més o menys, el model de gaitauilleann (de colze) és la que està íntimament associada a aquesta regió. Encara que la música irlandesa és essencialment melòdica sense harmonia, els músics adornen les melodies mitjançant notes addicionals en els intervals. Com a dada curiosa esmentar que les gaites van ser i són un instrument utilitzat per l'exèrcit per amenitzar les marxes militars encara que avui dia les podem veure en qualsevol part.Funcionament :EL model de gaitauilleann es distingeix perquè en lloc d'un conducte per bufar, posseeix una manxa que se subjecta al braç amb el qual s'infla la borsa de cuir situada sota l'altre braç. En pressionar aquesta borsa s'envia l'aire cap a una flauta amb una escala de dues octaves amb el qual es *digita la melodia. També posseeix diversos reguladors que emeten una nota d'acompanyament, que pot ser variada mitjançant claus, per harmonitzar amb la melodia produïda amb el chanter.
L’arpa irlandesa, s'han escoltat a Irlanda durant més de 500 anys. L'instrument està tan íntimament lligat a la identitat irlandesa que és el símbol de l'Emblema Nacional. Possiblement sigui l'instrument més famós i representatiu del país, de fet, és el símbol de la República Irlandesa. Aquest instrument compta amb més de 1000 anys d'història i és, sens dubte, un element imprescindible i indispensable i tota una icona de la música irlandesa. No obstant això, l'arpa pot resultar alguna cosa *aparatosa i, per desgràcia, se sol prescindir d'ell quedant solament reservat per a aquelles ocasions especials en què calgui comptar amb la seva majestuosa presència.
Funcionament
El so característic de l'arpa es produeix en prémer les cordes amb les ungles en lloc de amb les gemmes dels dits, com solen tocar-se la majoria de les arpes.
El Bodhrán (pronunciat Bou-Rón) és un tipus de tambor molt antic. Aquest instrument rep diferents noms depenent del país. No es coneix l'origen exacte de creació del Bodhrán, podria donar-se el cas que durant l'ús d'aquest instrument de pell i casc de fusta, es descobrís que podia ser usat per produir sons rítmics i d'allí que es desenvolupés com un tambor.
També podria ser possible que el Bodhrán irlandès arribés a Irlanda a través
de l'Imperi Romà gràcies als comerciants àrabs per convertir-se després en el Bodhrán del que es té constància avui dia. Mentre molts tambors són similars en aparença o tècnica d'execució, la versió irlandesa del Bodhrán ha desenvolupat la seva pròpia aparença i tècnica. Hi ha nombroses formes de tocar-ho, sent la majoria dels estils denominats amb el nom de la regió d'Irlanda d'on es van originar. Encara que comú a Irlanda, el Bodhrán ha guanyat popularitat al món de la música cèltica, especialment a Escòcia, Gran Bretanya, Galícia, Astúries, León, Cantàbria i Terranova.
Funcionament
El Bodhrán és tocat amb un pal de doble punta anomenat cípin. El cípin i la forma en què s'empra és una de les característiques que distingeix al Bodhrán de la resta de les caixes de música. El casc de l'instrument es recolza sobre la cama paral•lelament a aquesta i se sosté amb una mà pels tensors interns estrenyent d'aquesta manera el tambor contra el cos. Lliscant aquesta mà sobre la cara interior del pegat, s'arriba a obtenir diferents tons. El cípin se sosté amb l'altra mà com si fos un bolígraf i es copeja amb aquest al pegat amb moviments ràpids de mà en forma d'arc.
El Bodhrán és tocat amb un pal de doble punta anomenat cípin. El cípin i la forma en què s'empra és una de les característiques que distingeix al Bodhrán de la resta de les caixes de música. El casc de l'instrument es recolza sobre la cama paral•lelament a aquesta i se sosté amb una mà pels tensors interns estrenyent d'aquesta manera el tambor contra el cos. Lliscant aquesta mà sobre la cara interior del pegat, s'arriba a obtenir diferents tons. El cípin se sosté amb l'altra mà com si fos un bolígraf i es copeja amb aquest al pegat amb moviments ràpids de mà en forma d'arc.
Fiddle (violí) El fiddle no és més que un violí que es toca amb un estil particular. A causa de la seva manejabilitat s'ha convertit en un dels instruments més comuns i recorreguts entre els músics irlandesos. És un instrument de corda fregada que té quatre cordes afinades per intervals de cinquenes:sol2,re3,la3 *y mi4.
Funcionament : El violí té la característica de no posseir trasts2, a diferència de la guitarra, la qual cosa dificulta l'aprenentatge. És el més petit i agut de la família dels instruments de corda clàssics, que inclou el chelo, la viola i el contrabaix, els quals, excepte el contrabaix, són derivats tots de les violes medievals.
Tin whistle El tin whistle o low Whistler és un dels més famosos instruments de vent irlandesos i dels més significatius en la música cèltica. El whistle és un instrument antiquíssim i va tenir el seu naixement a Xina fa 5.000 anys i va arribar a Europa al segle XI. Però no va ser fins al segle XIX, a Anglaterra, que es va elaborar el whistle que avui dia coneixem. Se li va denominar tin whistle, una petita flauta de metall o fusta de sis forats. En la dècada dels 50, va ser introduïda el filtre de plàstic. I ja en els 70, es va introduir el low whistle, afinat una octava més baixa.
Funcionament Per tocar el tin whistle s'usen les gemmes dels dits índex, anul•lar i cor d'ambdues mans, generalment col•locant els de la mà esquerra en els tres forats superiors i els de la dreta en els inferiors. Per sostenir-ho s'utilitzen els polzes.
En un low whistle la tècnica és similar, amb la diferència fonamental de necessitar emprar les falanges inferiors dels dits índex i cor en lloc de les gemmes per poder tapar completament els forats, a causa de la seva grandària i separació majors.
Buzuki El buzoki grec va ser introduït en la música tradicional irlandesa en els anys 60. Poc després, el buzuki irlandès va començar a transformar-se en alguna cosa semblat a la seva forma actual. Avui, aquest instrument juga part important en la interpretació de la música tradicional irlandesa, gairebé sempre com a acompanyament, sobretot com a barreja de concordes.
Funcionament El buzuki irlandès té, generalment, la caixa plana o lleugerament arquejada per darrere en lloc d'arquejada com la del buzuki grec. Per a tots els efectes, el buzuki irlandès modern pertany a la família de la mandolina i té de buzuki només el nom. No obstant això, l'irlandès es diferencia de la mandolina en què té un masteler més llarg i una afinació característica. Com les mandolines, els buzuki irlandesos es fabriquen amb les tapes planes, tallades i doblegades. Ja gairebé ningú utilitza el buzuki grec en la música irlandesa d'avui.
La dolçaina La dolçaina és un instrument de vent que produeix sons molt intensos, la qual cosa fa que quan és tocat a l'aire lliure produeixi resultats molt apreciables, tant per la seva intensitat com pel seu peculiar timbre de veu, fins i tot davant grans bullícies. L'origen d'aquest instrument se situa fa diversos mil•lennis abans de Jesucrist, en l'antic Egipte, segons els mes recents descobriments d'eminents investigadors, donant-nos testimoniatge de la seva configuració pintures egípcies, monuments, escultures i tota classe de vestigis d'ordre plàstic trobats en diferents llocs, on es veuen figures d'aquesta classe d'instruments.
Funcionament : L'instrument es va perfeccionar al segle XVII, durant el qual el seu cos es va fer mes estilitzat i llarg, la llengüeta va reduir la seva amplària i va ser més sensible als llavis del músic i finalment li van ser incorporades dues claus perquè la digitació anés més fàcil i es guanyés velocitat en l'execució.
Un fet a destacar és que al principi la dolçaina mancava de claus, fins que a principis del segle XX es va començar a construir la dolçaina amb claus.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)