Patrick: Hola nens i nenes!
Em dic Patrick i visc a un dels boscos més verds del món, a Irlanda. Com ja deveu saber, els follets vivim molts i molts anys però no hem viscut sempre als mateixos poblats.
Us explicaré la meva història.
Jo vaig néixer a Àustria i d’allà ens vam traslladar a Anglaterra amb la meva família. Vivíem en un dels arbres més alts del bosc i érem molt feliços juntament amb els humans de les civilitzacions més properes. Però sabeu que és el que més m’agradava de viure allà? Que el meu avi sempre s’agrupava amb uns amics seus per fer música i ens passàvem hores i hores cantant i ballant. I tocava un instrument tan i tan bonic... era bastant gros i s’inflava molt quan el meu avi bufava. Però... aix, mai m’enrecordo de com es deia!
Druida: No te’n recordes? Com pot ser? Que potser és aquest? I aquest? I aquest?
Patrick: No, no, no... si sí, aquest últim sí!!
Bé, passàvem dies i nits molt entretingudes fins que un bon dia vam començar a veure que els humans del poble deixaven les seves cases i marxaven. Nosaltres no vam entendre el perquè fins que arribaren centenars d’homes armats. El meu avi, que era molt savi, m’explicà que els Romans havien arribat a les nostres terres i que havíem de marxar perquè sinó ens farien mal a nosaltres i a tota la nostra cultura.
Així que férem les maletes i abandonarem el nostre bonic arbre. Els dies següents van ser una mica durs fins que, després de caminar durant molts dies arribarem a l’actual Bretanya. La gent i els follets d’allà eren molt simpàtics i molt musicals i vaig tenir la sort de conèixer un follet que es deia Paul.
Paul: Sí! A mi també em va fer molta il•lusió conèixer en Patrick perquè li agradava tant la música com a mi. El meu instrument és un dels més bonics i es diu.... ai, com es diu?
Druida: Que potser és aquest? I aquest? Ai, ai, ai....
Paul: SÍ, AQUEST!
Doncs allà a la Bretanya passàrem uns dies fantàstics però igual que ens havia passat a Àustria, vam haver de tornar a marxar. Sí nens i nenes... els Romans tornaven a ser als nostres boscos.
Fugint d’aquests, les nostres famílies, en Paul i jo vam agafar tot el que teníem i ens dirigírem cap al mar. Havíem de creuar pel Canal de la Manxa per poder arribar a Gales.
Paul:Vam haver de nedar molt! Però finalment vam arribar i, carai. Va ser arribar al port que ja sentíem música. Aquesta provenia d’uns locals d’humans i hi havia molta gent rient, bevent i fent molta fressa. Però dintre d’aquesta fressa vam poder escoltar una melodia molt divertida que, increïblement, estava tocant un fullet molt menut! Oi Charlie?
Charlie: I tant, quin riure! Feieu una cara de cansats... però de seguida que em vau veure us vau posar a ballar amb la resta de follets.
Patrick: I com es deia aquell instrument tan bonic que tu tocaves?
Charlie: Ui.... és que té un nom molt difícil eh... encara no l’he après.
Druida: Que és aquest instrument potser?
Charlie: SÍ!
Oh però... tant que rèiem aquella nit quan vau arribar i tan poc que va durar. Recordeu que l’endemà de la vostra arribada ja estaven desembarcant els Romans a les nostres platges?
Sort en vam tenir dels meus cosins irlandesos!
Em vaig posar en contacte amb la Sophie, la meva cosina gran, una folleta molt maca, i ens va oferir casa seva perquè sabia això dels romans.
Aquesta vegada en Patrick i en Paul no tingueren temps ni de desfer les maletes! Així que vam marxar molt ràpid cap a Irlanda, amb l’ajuda d’un vaixell molt gran.
Dos dies més tard ja érem allà. I que verd i bonic era Irlanda! els follets d’allà semblaven una mica més seriosos però...
Paul: Com que seriosos????
Charlie: Bé, la Sophie i els seus germans, gens ni mica!
Paul: Ahhhhh.... gens gens! És taaan bonica....
Charlie: mireu nens i nenes, resulta que a la meva cosina i a tota la seva família els agrada molt ballar i fer música. A casa seva tenen molts instruments però n’hi ha dos en concret, molt i molt bonics.
Druida: Segur que no t’enrecordes de com es diuen, oi? ui aquests follets... quina memòria!! Que potser era aquest? I aquest??
Charlie: Aquest no, aquest tampoc... sí, aquest sí! Ah mira, i aquest i aquell altre! Oh que bé, sí que són aquests ! (apareixen imatges del violí i arpa irlandesa)
Paul: carai! Sí que en fan de música a casa de la teva cosina irlandesa!
Doncs sí... allà a Irlanda va resultar que encara coneixien més instruments que en Paul, en Charlie i jo. Sovint trobàvem colles d’amics, pels carrers, que tocaven i ballaven. I ens feia taaanta enveja! Ara ja no patíem pels romans perquè sabíem que no arribaríem mai a Irlanda, només ens preocupava una cosa... excepte en Charlie, la resta no sabíem tocar els instruments que tant ens agradaven!
Ja sabeu que a nosaltres ens encanta la música i desitjaríem saber tocar aquests instruments. Però és clar, per poder tocar bé un instrument no l’hauríem de conèixer una mica primer? Ni tan sols recordàvem els noms!! Quina memòria...
Per què no ens ajudeu una mica a descobrir les característiques més importants d’aquests instruments? Potser d’aquesta manera aconseguirem muntar un bon grup!
Em dic Patrick i visc a un dels boscos més verds del món, a Irlanda. Com ja deveu saber, els follets vivim molts i molts anys però no hem viscut sempre als mateixos poblats.
Us explicaré la meva història.
Jo vaig néixer a Àustria i d’allà ens vam traslladar a Anglaterra amb la meva família. Vivíem en un dels arbres més alts del bosc i érem molt feliços juntament amb els humans de les civilitzacions més properes. Però sabeu que és el que més m’agradava de viure allà? Que el meu avi sempre s’agrupava amb uns amics seus per fer música i ens passàvem hores i hores cantant i ballant. I tocava un instrument tan i tan bonic... era bastant gros i s’inflava molt quan el meu avi bufava. Però... aix, mai m’enrecordo de com es deia!
Druida: No te’n recordes? Com pot ser? Que potser és aquest? I aquest? I aquest?
Patrick: No, no, no... si sí, aquest últim sí!!
Bé, passàvem dies i nits molt entretingudes fins que un bon dia vam començar a veure que els humans del poble deixaven les seves cases i marxaven. Nosaltres no vam entendre el perquè fins que arribaren centenars d’homes armats. El meu avi, que era molt savi, m’explicà que els Romans havien arribat a les nostres terres i que havíem de marxar perquè sinó ens farien mal a nosaltres i a tota la nostra cultura.
Així que férem les maletes i abandonarem el nostre bonic arbre. Els dies següents van ser una mica durs fins que, després de caminar durant molts dies arribarem a l’actual Bretanya. La gent i els follets d’allà eren molt simpàtics i molt musicals i vaig tenir la sort de conèixer un follet que es deia Paul.
Paul: Sí! A mi també em va fer molta il•lusió conèixer en Patrick perquè li agradava tant la música com a mi. El meu instrument és un dels més bonics i es diu.... ai, com es diu?
Druida: Que potser és aquest? I aquest? Ai, ai, ai....
Paul: SÍ, AQUEST!
Doncs allà a la Bretanya passàrem uns dies fantàstics però igual que ens havia passat a Àustria, vam haver de tornar a marxar. Sí nens i nenes... els Romans tornaven a ser als nostres boscos.
Fugint d’aquests, les nostres famílies, en Paul i jo vam agafar tot el que teníem i ens dirigírem cap al mar. Havíem de creuar pel Canal de la Manxa per poder arribar a Gales.
Paul:Vam haver de nedar molt! Però finalment vam arribar i, carai. Va ser arribar al port que ja sentíem música. Aquesta provenia d’uns locals d’humans i hi havia molta gent rient, bevent i fent molta fressa. Però dintre d’aquesta fressa vam poder escoltar una melodia molt divertida que, increïblement, estava tocant un fullet molt menut! Oi Charlie?
Charlie: I tant, quin riure! Feieu una cara de cansats... però de seguida que em vau veure us vau posar a ballar amb la resta de follets.
Patrick: I com es deia aquell instrument tan bonic que tu tocaves?
Charlie: Ui.... és que té un nom molt difícil eh... encara no l’he après.
Druida: Que és aquest instrument potser?
Charlie: SÍ!
Oh però... tant que rèiem aquella nit quan vau arribar i tan poc que va durar. Recordeu que l’endemà de la vostra arribada ja estaven desembarcant els Romans a les nostres platges?
Sort en vam tenir dels meus cosins irlandesos!
Em vaig posar en contacte amb la Sophie, la meva cosina gran, una folleta molt maca, i ens va oferir casa seva perquè sabia això dels romans.
Aquesta vegada en Patrick i en Paul no tingueren temps ni de desfer les maletes! Així que vam marxar molt ràpid cap a Irlanda, amb l’ajuda d’un vaixell molt gran.
Dos dies més tard ja érem allà. I que verd i bonic era Irlanda! els follets d’allà semblaven una mica més seriosos però...
Paul: Com que seriosos????
Charlie: Bé, la Sophie i els seus germans, gens ni mica!
Paul: Ahhhhh.... gens gens! És taaan bonica....
Charlie: mireu nens i nenes, resulta que a la meva cosina i a tota la seva família els agrada molt ballar i fer música. A casa seva tenen molts instruments però n’hi ha dos en concret, molt i molt bonics.
Druida: Segur que no t’enrecordes de com es diuen, oi? ui aquests follets... quina memòria!! Que potser era aquest? I aquest??
Charlie: Aquest no, aquest tampoc... sí, aquest sí! Ah mira, i aquest i aquell altre! Oh que bé, sí que són aquests ! (apareixen imatges del violí i arpa irlandesa)
Paul: carai! Sí que en fan de música a casa de la teva cosina irlandesa!
Doncs sí... allà a Irlanda va resultar que encara coneixien més instruments que en Paul, en Charlie i jo. Sovint trobàvem colles d’amics, pels carrers, que tocaven i ballaven. I ens feia taaanta enveja! Ara ja no patíem pels romans perquè sabíem que no arribaríem mai a Irlanda, només ens preocupava una cosa... excepte en Charlie, la resta no sabíem tocar els instruments que tant ens agradaven!
Ja sabeu que a nosaltres ens encanta la música i desitjaríem saber tocar aquests instruments. Però és clar, per poder tocar bé un instrument no l’hauríem de conèixer una mica primer? Ni tan sols recordàvem els noms!! Quina memòria...
Per què no ens ajudeu una mica a descobrir les característiques més importants d’aquests instruments? Potser d’aquesta manera aconseguirem muntar un bon grup!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada